El topònim Benetússer
té la seua arrel i explicació en el món àrab.
Va ser el 1240 quan el municipi apareix ressenyat en el Llibre del
Repartiment, codi en el qual es detalla el repartiment de terres
després de la conquesta de Jaume I, com Benitúzem,
forma composta de Beni- (plural d'Ibn = fill de) i Túzem
(antic topònim de Tunis).
L'origen de Benetússer com a alqueria
mora “dels fills o descendents de Túzem” ho confirma
també la ceràmica trobada durant les excavacions arqueològiques
realitzades el 1987 en la plaça de l'Església. Esta
ceràmica, d'una bellíssima combinació de verd
i manganés, està datada en la segona meitat del segle
X, quan els Califes Omeies governaven la península i la decoració
que s'imitava era la de Còrdova.
* Per a saber més
sobre el tresor ceràmic de Benetússer, es recomana
acudir al llibre La cerámica califal de Benetússer,
obra de Felisa Escribà. En l'actualitat, les troballes estan
exposades en el Museu Estatal de Ceràmica i Arts Decoratives
“González Martí” de València.
Després de la conquesta feudal, Benetússer va ser
repoblat per famílies oriündes de Catalunya, Aragó
i Montpeller (França). Els Giner de Rabassa eren senyors
feudals del municipi allà per l'any 1351, a pesar que el
llinatge va derivar el 1412, per diversos parentius, en la família
senyorial dels Rabassa de Perellós.
En esta època medieval, va ser construïda l'Església,
que feia les funcions al mateix temps de capella del castell, i
l'encara visible porta d'entrada al jardí palatí,
popularment coneguda com la porta de Favara.
L'any 1884, la filla dels marquesos de Dosaigües
i senyors de Benetússer, la senyora Sofía Dais Puigmoltó,
es va casar amb el comte de Berbedel, i el matrimoni va heretar
el palau de Benetússer, amb les seues possessions i terres.
Este edifici va ser derrocat l'any 1934. El doctor Vicente Navarro
Soler, en la seua obra Topografía Médica de Benetússer,
descriu l'antic castell de la manera següent:
La porta municipal
dóna a la plaça del Castell, i és d’arc
redó i de voltes de pedra. Hi ha cotxeres, grans patis,
cavallerisses, unes altres dependències auxiliars, un caragol
cònic sobre el qual descansa l’escala voladissa,
i tot cobert de voltes d’aresta, últim centelleig
de l’art gòtic. El pis principal consta diàfanes
estances, el sostre de les quals està format només
per les bigues de l’entramat superior. El sòl és
de taulellets, amb bancs de pedra als festejadors, les portes
fan de comunicació. En elles, s’aprecien ornaments
de fusteria blasonada. La sala immediata a l’escala és
palatina i manca de vestíbul. Als porxes de l’edifici,
es guardaven les collites. Completa el palau un hort de quatre
hectàrees, que estigué envoltat en el seu temps
per tàpies, les quals han desaparegut en l’actualitat.
